La primera vegada que vaig explicar contes per a un públic amb característiques mentals ven diferents als públics als que estava acostumat va ser a Palencia, al 1996. Maica, una amiga que treballava a un centre psiquiàtric, em va convidar a anar a explicar contes als seus xavals. Nomes començar vaig començar a sentir-me insegur, al públic hi havien respostes que no sabia entendre. Amb la experiència amb que comptava llavors, ja tenia una certa capacitat a llegir al meu públic, saber si s’avorrien, si el conte triat no era adient, si tenien por... però ara res del que sabia funcionava, ja que els codis eren uns altres. Alguns enrogien, altres s’encollen, i jo cada vegada estava mes perdut i em sentia mes insegur. Al acabar el primer conte, la educadora va posar solució. Sembla ser que estaven sentin vergonya aliena, sentien la vergonya que sentirien si ells s’haguessin de posar davant del grup a fer gestos estranys i posar veus tal i com ho estava fent jo. Ella els va explicar que a mi no em feia vergonya, que jo m’ho passava molt be, i que no havien de patir per això. ¡Quina vista! Va encertar de ple, era això. Desprès de fer-los aquests aclariment es van relaxar, varem gaudir de la sessió i van acabar participant i fent de granotes representant els personatges d’un conte. Jo continuava sense entendre be totes les seves respostes i sense poder preveure’ls gaire, però ara ja estava mes tranquil, per que era evident que (al menys la majoria) s’ho estaven passant d’allò mes bé. La meva amiga va valorar molt positivament la sessió, i no varem poder repetir mes per que jo havia de tornar a Catalunya.
La segona i tercera vegada va ser a Acudam, una residencia a Mollerussa, Lleida. A l’inici de la primera i de la segona
ruta cuentera. També com a fruit de l’amistat personal amb un dels educadors. Aquest cop no eren persones que patissin malalties mentals o trastorns de la personalitat com a Palencia, eren persones amb discapacitats congènites de diferent grau. Quan al 2001 amb Erica, varem fer la nostra primera actuació de la ruta a Acudam, varem combinar la meva activitat de narrador amb la seva de clown. Aquest cop no vaig recuperar la tranquil·litat en tota la sessió. Hi havia un que anava fent moviments estranys, cada cop mes ràpids, una altra de tant en tant cridava, altra deia coses que jo no era capaç de entendre, un altre mirava cap a un altre lloc tota l’estona... m’era molt difícil centrar-me a la historia en mig d’aquelles manifestacions que no sabia si eren degudes a la meva feina. Arribava a témer que alguna de les coses que estava fent no fos negativa per a ells, per excitar-los massa o que se jo.
A la nit, un cop els residents estaven dormint, quan parlàvem amb els educadors ens van explicar com estaven de contents i quan positiva entenien que havia estat l’experiència. Parlaven d’un home que havia estat mes comunicatiu que habitualment (responent a les preguntes que de vegades els feien els personatges) o d’un altre que sempre estava molt seriós i de com somreia. Fins i tot els moviments de braços d’una dona que no venien al cas a l’historia que s’explicava i jo els havia viscut mes aviat com a problema i amb por, els valoraven positivament, per que era un guany a la seva mobilitat habitual. Si jo hagués fet sol una valoració, hagués dit que havia esta una actuació mes aviat dolenta, per culpa de la meva manca de experiència i recursos amb un públic així, però
els educadors no pensaven el mateix i ens convidaven a repetir-ho sempre que volguéssim. Llavors vaig entendre que nomes les persones que coneguin be al públic, poden fer una bona avaluació de l’activitat i et poden fer un retorn del que ha passat. Probablement això es així per a qualsevol públic, però en aquest cas m’era mes necessari per el meu desconeixement dels seus codis. Quan marxàvem a seguir fent la ruta varem tenir un calorós comiat i ens van regalar una polsera i un collaret que ens van fer “per que no els oblidéssim” al nostre viatge.
La tercera vegada, al 2003 a Acudam, coincidint amb l'inici de la segona ruta cuentera, tot va ser molt fàcil. Tots s’enrecordaven molt de nosaltres. Erica no havia vingut, i no deixaven de demanar per ella. Ens van rebre amb els braços oberts. Aquest cop no varem actuar a la residencia, sinó al centre a on alguns d’ells treballaven. Varem actuar per a molta mes gent, i va ser molt agradable. Amb Estrella Ramon, des del principi, ens varem sentir segurs per a jugar i fer com a qualsevol altra actuació, i es mes, amb la sensació de jugar “a casa” per que així es com ens van fer sentir. La única cosa que varem fer diferent que a altres actuacions va ser la tria dels contes. Normalment tenim un repertori de contes per a adults i un altre per a infants. Varem triar els contes que normalment triem per a infants tot i que ells eren adults, però el tractament fou el mateix que faig servir quan alguna vegada explico un conte als adults que normalment explico per nens. La única diferencia era que en sessions per a adults això ho faig nomes amb un o dos contes, i aquí van ser tots.
¿S’han d’explicar diferents els contes per a aquests públic?
De moment crec que no. Sempre s’expliquen els contes diferents, per que el públic no es el mateix, per que el moment no es el mateix i per que tu no ets el mateix, però tret d’això, penso que no.
Desprès he fet un parell d’actuacions al centre Antaviana, a Sabadell al 2005 y al 2006. Allà hi ha un equip humà molt bo treballant amb molta il·lusió i molt amor amb un grup de persones que pateixen malalties i trastorns mentals. Aquests cops a les actuacions també he inclòs al repertori contes que nomes explico a públic adult. Per narrar parteixo de que en general tenen una forma de comunicar-se diferent a la que estic acostumat i que amb alguns no entendré tan bé la seva resposta, però també se que tenen ganes de escoltar-me, i aquesta sensació es la que em permet narrar fis i tot si em falta el retorn. Afortunadament, molts em donen una grata resposta immediata.
Al 2007 vaig col·laborar amb ells al muntatge teatral Te, xocolata i café fent-los aportacions per al guio que van escriure a partir de reflexions del grup, i actuant amb ells a l’espectacle. Ha esta una experiència molt bonica, però això ja es una altra historia...
Torna a: Contes Elàstics
Algunes de les activitats per encàrrec que he fet:
Narrant al matí
El soparet
